Un sistema defensiu inexpugnable

Aquests elements van patir una evolució complexa que comença durant la primera edat del ferro amb la construcció d’un primer mur i de dotze o tretze torres. Encara durant aquesta època, Vilars I, s’hi va afegir un segon mur, les torres es van reforçar amb un folre i es construí el camp frisó. Finalment, s’hi van incorporar dos nous murs i dues de les torres van tornar a folrar-se. Durant l’ibèric antic, les pedres clavades s’havien anat colmatant, de manera que a l’ibèric ple ja no se’n devia veure cap. És en aquest moment, però, que es construeix un nou fossat que envoltava tota la Fortalesa.

El recinte té un disseny predeterminat que es va traçar amb cordill i estaques sobre el terreny i presenta una tendència ovalada. La visualització mental i la representació gràfica en forma de plànols van fer possible l’obra i la distribució de l’espai que ocuparien les línies defensives, com també l’organització interior de carrers, cases, equipaments i accessos. La construcció es va començar aixecant un mur de poc menys d’un metre de gruix que descrivia l’oval del recinte, protegit per dotze o tretze bastions massissos regularment distribuïts. Amb el pas dels anys, havent doblat el mur en tres ocasions i convertits els bastions en poderoses torres, la impressionant muralla torrejada arribaria a assolir cinc metres d’ample i almenys quatre o cinc d’alçada.

L’esforç que va suposar la seva construcció devia ser important, tenint en compte que a l’entorn immediat no hi ha pedra i calia proveir-se’n a pedreres situades a uns 2 km de l’assentament, com també el fet que es tractava d’una comunitat reduïda, entorn d’unes 150-175 persones. Aquests fets denoten que es tractava clarament d’un grup amb una estructura jerarquitzada que va permetre concebre i construir una fortificació tan descomunal, destinada a garantir la submissió dels llogarets que coronaven alguns dels tossals escampats pel territori i dels seus habitants, que restarien obligats a tributar amb part de les seves collites i, molt probablement, amb força de treball, carretejant pedra, excavant el fossat o aixecant murs.

La Fortalesa dels Vilars va ser construïda per pobladors autòctons de la plana occidental catalana. La seva estructura defensiva responia tant a una necessitat de protecció dels seus ocupants com, sobretot, de manifestació exhibicionista del seu poder i control sobre el territori. Qualsevol intent d’assalt havia de ser infructuós, i la Fortalesa, com la Troia homèrica, només seria vulnerable a la traïció o l’èxit improbable d’un atac de sorpresa que les pedres clavades i més tard el fossat obstaculitzaven.

Durant l’edat del ferro i els primers temps de l’època ibèrica —període de vida de la Fortalesa dels Vilars—, la guerra tribal es converteix en la guerra heroica o aristocràtica. L’estratègia militar era força rudimentària: es basava en ràtzies sobre el territori enemic i enfrontaments a camp obert, generalment de petita escala, l’objectiu dels quals era el botí (metalls i objectes de valor, dones, esclaus, bestiar, gra i queviures). Podien ser més sagnants i pretendre l’ocupació del territori, però no es feien guerres de setge i no existien els enginys d’assalt (torres i rampes mòbils, ariets) ni les màquines de guerra (catapultes de ballesta i de torsió) pròpies de la guerra complexa dels estats hel·lenístics a partir del segle IV a.n.E. La lluita era cos a cos, un assumpte quasi personal quan s’entrava en combat, i es desenvolupava a peu. Els exèrcits no eren permanents, és a dir, formats per mercenaris o professionals, sinó que els constituïen pagesos que canviaven l’arada per l’espasa quan era necessari. Els diferents pobles, fins i tot els clans, és a dir, grups de famílies que pretenien descendir d’un avantpassat comú i reconeixien l’autoritat d’un cap, formaven al camp de batalla agrupats sota els seus estendards i penons, en lloc de fer-ho segons l’armament, l’especialització dels grups de combatents i consideracions tàctiques. El cavall servia per portar l’aristòcrata al camp de batalla, però no hi havia una veritable força de cavalleria, la qual cosa no ens ha d’estranyar, si recordem que es coneixia l’esperó, però no l’estrep ni la sella de muntar; no obstant, cada cop sembla més evident l'existència de caballeria ibèrica durant el segle IV a.n.e. i, a Vilars, és una línia de recerca que es manté oberta. La panòplia del guerrer constava d’armes ofensives (llances, espases, punyals) i defensives (escuts, cuirasses, cascs, gamberes); l’arc, conegut des de molt antic i emprat durant l’edat del bronze i el primer ferro, sembla haver estat menyspreat per la ideologia aristocràtica ibera, com ho demostra el fet que no aparegui mai en la iconografia escultòrica o sobre els vasos pintats. Què podia fer, armat d’aquesta manera, un estol de guerrers davant dels murs de la Fortalesa?

Els elements que defineixen l'estructura defensiva: