El recinte de culte

recinteculte
Recinte de culte

El fet que la Fortalesa no fos mai incendiada i destruïda no facilita la tasca d’interpretació de la funcionalitat dels diferents àmbits, atès que les cases es buidaven sistemàticament cada vegada que s’enderrocaven, per construir-hi de nou al damunt de les restes. Lamentablement, això és el que va passar a l’edifici que ens ocupa, però la informació obtinguda és prou explícita per poder afirmar, sens dubte, que estem davant d’un recinte destinat a activitats de culte i que va acollir cerimònies rituals d’intenció, això sí, desconeguda.

Es tracta d’un edifici de 55 m2 compartimentat en tres àmbits contigus que estan comunicats entre si mitjançant portes alineades que se situen a l’est. El primer espai és un vestíbul enllosat parcialment, que permet l’accés des del carrer principal; està compartimentat i presenta al costat oest una cel·la que podria haver estat destinada a emmagatzemar llenya o acollir temporalment animals. El següent és una espècie d’habitació intermèdia, de trànsit, que comunica el vestíbul amb la sala posterior i fa d’avantcambra. Finalment, a la part posterior hi ha l’estança principal, de grans dimensions, 39 m2, on s’han documentat un seguit d’estructures de caràcter cultual. Al fons, adossat al parament intern de la muralla, es construí un mur de 50 cm de gruix, que permet suposar que l’edifici s’aixecava per damunt de les cases veïnes i potser, fins i tot, de la muralla.

Presideix l’estança una gran llar central en forma de “pell de brau” estesa, de 133 x 95 cm, orientada nord-sud i amb una espècie de revora d’argila vermella que en delimitava el contorn. Aquesta llar es va situar sobre altres dos llars, la immediatament anterior també de forma de pell de brau i la primera de les tres quadrangular, amb un receptacle que aparegué ple de cendres a la part sud. Aquesta forma té una especial significació i un origen molt llunyà. La imatge inicial del lingot de coure xipriota en forma de pell de brau estirada, en circulació des del segle XV a. de la n. e. entre els pobles de Llevant i el Proper Orient, va adquirir un significat simbòlic associat a la divinitat, el poder i la riquesa que es va difondre per tota la Mediterrània. La gran acceptació es traduí en una llarguíssima pervivència del motiu que, transformat en un emblema associat al poder, la mort, les divinitats i el Més Enllà, continuà apareixent com a recurs iconogràfic i motiu decoratiu entre els pobles fenicis, tartessis i ibèrics. Es va convertir en un dels elements més característics de la koiné o corrent cultural orientalitzant dels segles VIII-VI a.n.E., com ho demostra, per exemple, el seu ús a les llars del santuari fenici de Caura (Coria del Rio, Sevilla) o del palau-santuari de Cancho Roano (Zalamea de la Serena, Badajoz), als pectorals del tresor del Carambolo (Sevilla), al paviment de còdols del monument turriforme de Pozo Moro (Albacete) o a les tombes tumulàries de Los Villares (Albacete). Malgrat la distància en el temps i els diferents contextos culturals, les llars aparegudes a la fortalesa arbequina —se’n coneix una altra, al centre del que sembla una gran sala de reunions—, datades de la primera meitat del segle V a.n.E., semblen haver mantingut el caràcter emblemàtic i la condició d’iconografia del poder, atès que apareixen en espais no vinculats a activitats quotidianes i profanes. 

La resta de la sala principal s’organitzava entorn a la llar. Al fons, s’adossà a l’arrebossat del parament del mur interior, igualment construïda amb fang, una cartel·la o prestatge, situat a 50 cm del paviment, d’uns 12 cm d’ample, que sobresurt 18 cm en relació a la paret. Al seu costat oriental, s’obria des del nivell del terra una fornícula, buit deixat al gruix de la paret per col·locar-hi objectes de culte, d’1 m per 50 cm de fons, on es va localitzar un petit vas fet a mà. A poc més d’un metre al nord-est de la llar aparegué una estructura quadrangular, de 90 x 90 cm, que servia de basament a un suport circular de 80 cm de diàmetre, i, a mig metre a l’est d’aquesta estructura, un cilindre de 20 cm de diàmetre enclavat al paviment. Completava el conjunt d’estructures reconegudes la base d’una tenalla de ceràmica feta al torn, també encastada al terra i situada al costat de la paret est; està fixada al fons i reparada amb una capa de guix i contenia una cadeneta de bronze. Tant les parets com el paviment i les estructures identificades a la sala principal es caracteritzen pel revestiment de finíssimes capes blanques alternant amb negres, resultat de l’encalcinament repetit de la superfície ennegrida pel funcionament dels fogars. L’observació amb microscòpic electrònic, la micromorfologia, les anàlisis mineralògiques, químiques i pol·líniques ens permeten afirmar que les pel·lícules negres corresponen a partícules volàtils, cendres vegetals, amb presència de làdan, substància resinosa aromàtica que flueix de certes estepes i que antigament s’utilitzava com a remei medicinal, produïdes per una combustió lenta i continuada.

Quina interpretació es pot oferir de totes aquestes dades? Com hem dit, és possible que una alçada superior ressaltés l’edifici. Poca cosa podem dir del vestíbul i de l’avantsala, tret que el petit compartiment del primer podia haver estat el llenyer o el lloc per mantenir l’animal destinat al sacrifici, com sembla suggerir la presència de dues piques, una d’elles amortitzada en la construcció d’un dels seus murs. La gran sala del fons estava presidida per la llar central en forma de pell de brau estirada o de lingot xipriota, forma indefectiblement associada a les elits aristocràtiques i als contextos rituals. La resta d’equipaments de l’estança cal interpretar que són, respectivament, un prestatge per dipositar ofrenes o objectes cerimonials, una fornícula o capelleta, un altar o taula auxiliar, un betil o representació de la divinitat i un recipient amb el seu  cíat o simpulum subjectat per una cadeneta de bronze per extraure’n el líquid. El foc ritual, que cremava de forma permanent, va ser probablement el causant del sutge que ho impregnava tot i exigia emblanquinar regularment l’estança. Cap element no permet entreveure la divinitat destinatària o l’objectiu d’aquestes cerimònies, ni tampoc relacionar-les amb altres pràctiques rituals de les quals s’han trobat testimonis a la Fortalesa.