El pou-cisterna

4. Foto picada espectacular copia
Treballs d'excavació a l'interior del pou-cisterna

Un element clau en l’organització urbanística i, encara més, en la mateixa supervivència de la comunitat era la gestió de l’aigua. La disposició general de la trama ho va tenir, com és lògic, ben present. El seu aprofitament pel rec, pel bestiar, pel consum humà i altres usos relacionats amb la construcció i activitats artesanals, com el rentat de mineral o la producció de terrissa, resulta fonamental per la comunitat. L’aigua és tan necessària en temps de pau com en temps de guerra i, a més a més, en la fortalesa la gestió de l’aigua i l’arquitectura militar s’imbriquen, donant-li encara més protagonisme. En conseqüència, no s’escatimaren esforços al bastir el monumental pou-cisterna.

La cisterna-pou dels Vilars, per la seva amplada, fondària i característiques estructurals i constructives, al igual que el fossat és excepcional en el context ibèric. Formalment s'assembla a altres construccions ibèriques com les basses conegudes, entre altres llocs, als oppida de Roques de Sant Formatge (Seròs), Gebut (Soses), Pilaret de Santa Quitèria (Fraga), Tossal de les Tenalles (Sidamon) o les darrerament descobertes a Estinclells (Verdú) i La Codera (Alcolea de Cinca). Aquest sistema de recollida i emmagatzematge de l’aigua de pluja mitjançant basses folrrades de pedra ja era familiar a les comunitats de l’edat del bronze del Grup del Segre-Cinca II (1250-950 cal. ANE), com ho demostren les cisternes de Regal de Pídola (Sant Esteve de Llitera) i Safranals (Fraga). Es tracta sempre, però, de cisternes o basses, és a dir, dipòsits, coberts o no, on es recullen i guarden les aigües de pluja.

No és el cas arbequí, molt més complex i majestuós, l’única que té baixador i doble condició de cisterna i pou absorvent, perquè recull l’aigua de pluja de les teulades de l’espai central al seu voltant i s’alimenta del fossat. Per entendre el funcionament cal advertir que l’excavació del fossat talla la capa freàtica, l’estrat gravenc quaternari, i s’enfonsa en les argiles oligocèniques aïllant el recinte fortificat; aquest fet es torna a repetir al pou, excavat al bell mig de la fortificació i per tant aïllat del fossat. Malgrat això, les argiles on estan excavats fossat i pou constitueixen un aquitard, és a dir, no són totalment impermeables i l’aigua circula encara que més lentament.

El pou central fou construït durant la primera meitat del segle IV a.n.E., Vilars III, com testimonien l’estratigrafia i les importacions àtiques de figures roges i vernís negre aparegudes al baixador, així com un fragment de ceràmica de Saint Valentin aparegut en estratigrafia retallada per el pou; possiblement oculta algun altre tipus d’estructura similar més antiga. De forma ovalada quasi arrodonida, de 6 per 7 metres, un gruixut parament atalussat en folra el retall excavat; conserva una elevació màxima d’uns 5 metres, que significarien aproximadament entre 6 i 7 de fondària respecte al sòl d’ús. Actualment el passadís del baixador queda tallat per una casa que, en realitat, pertany a la fase anterior, però que ha estat consolidada i les seves parets recrescudes; el baixador passava per sobre i l’arrassament dels camps el va destruir.

Encara que no disposem de cap evidència, és molt possible que la cisterna-pou estés protegida per un sistema de coberta per mantenir-la neta i evitar que la llum facilités l’etrofització de l’aigua, és a dir, la proliferació d’algues i microorganismes; per altra banda, la filtració al pou garantiria la renovació i evitaria problemes d’anoxia en l’aigua. Sembla evident que l’estreta rampa o baixador no era apta per animals i que la funció del pou no era proveir d’aigua unes bèsties que no tenien accés a l’interior del recinte. En altres paraules, l’aigua seria apta pel consum humà.