El naixement d’una civilització
Durant les primeres centúries del primer mil·lenni, al Llevant de la Mediterrània es desenvoluparen brillants cultures hereves de les grans civilitzacions del Proper Orient, Creta i Micenes: eren les ciutats-estat fenícies i gregues. Tanmateix, la carestia dels fruits de la terra, especialment el blat, i les crisis demogràfiques endèmiques en uns territoris limitats que no podien sostenir el creixement de la població empenyeren els seus habitants a cercar a la mar allò que els negava la terra. Impel·lits per la necessitat, fugitius de la pobresa, pagesos emigrants somiadors de terres fèrtils, mercaders àvids de riqueses, artesans i aventurers de tota mena s’endinsaren vers el mar Negre i l’Extrem Occident, on van fundar colònies i mercats. El resultat el va descriure Plató als seus Diàlegs amb paraules senzilles: “Des del Fasis fins a les columnes d’Hèrcules, habitem a l’entorn de la mar com les formigues o les granotes a l’entorn d’un bassal” (Fedó, 109b). La Mediterrània es convertí en un mar de relacions i intercanvis, un brou germinal, alimentat per la influència orientalitzant, l’hel·lenisme i les diferents cultures indígenes, que van donar vida a les civilitzacions tartèssia, etrusca, púnica, ibèrica, cartaginesa, al món de la Magna Grècia i, finalment, a Roma.
A la península Ibèrica, aquests processos van significar alhora la maduració de les societats autòctones del bronze final i el primer ferro i les profundes transformacions fruit de la seva mateixa evolució i de la relació amb fenicis i grecs. El resultat foren les civilitzacions tartèssia, segles VIII-VII, i ibèrica, segles VI-II a.n.E., que representaven la incorporació de les nostres terres al concert de les societats històriques circummediterrànies. El fet més emblemàtic d’aquest fenomen va ser l’aparició de l’escriptura i de la gran plàstica ibèrica. Així, des d’Andalusia fins a Catalunya i el sud de França es desenvoluparen pobles ben diferenciats, entre ells els bastetans, els oretans, els contestans, els edetans, els ilercavons, els ilergets, els cossetans, els ausetans i els indigets. Per als autors grecollatins, aquests pobles compartien prou trets de civilització com per considerar-los tots ibers, enfront dels keltikoi, que habitaven a l’interior de la península.
Des del segle IX, segons l’arqueologia, i dos segles abans, segons les fonts escrites, els fenicis s’havien instal·lat a les costes meridionals de la península Ibèrica, on havien fundat la ciutat de Gadir, colònies i nombroses factories. Els seus vaixells, des del cor del mític Tartessos i l’illa d’Eivissa, navegaven des de les darreries del segle VIII per les costes llevantines més enllà del riu Ebre, fins a l’Erau, ja en terres franceses, amb els seus bigarrats carregaments d’àmfores de vi, manufactures de bronze i ferro, bijuteria i luxosos articles exòtics. L’activitat comercial fenícia al llarg de la setena centúria a les costes catalanes va consolidar xarxes comercials, en va canviar els costums i va introduir noves necessitats entre les poblacions indígenes costaneres, però no es va traduir en assentaments duradors. A l’interior del país la seva presència hauria passat completament inadvertida de no ser per la presència esporàdica d’embarcacions, que rarament s’aventuraven tan endins remuntant l’Ebre i el Segre, i de rècules de bèsties de càrrega que ocasionalment feien arribar des de centres redistribuïdors els productes transportats en les seves alforges als mercats locals.
Els grecs foceus, seguint les passes del samnita Koleos, a la darreria del segle VII a. de la n. e., mantenien relacions amistoses amb el rei tartessi Argantonios. Tanmateix, sembla ser que no arribaren a establir-se a Tartessos. En canvi, l’any 600 a.n.E. s'establiren a Massàlia, i poc després a Emporion, les actuals Marsella i Empúries. El petit establiment emporità, fundat en un primer moment en un turó a tocar de la gola del riu Fluvià, estava destinat a ser l’única colònia hel·lena a la península Ibèrica. Durant molts anys, però, va romandre sota control dels massaliotes, com un punt d’aiguada dels vaixells que comerciaven a llarga distància amb l’àrea de l’Estret, amb escassa incidència sobre els pobles veïns, i no va ser fins a la darreria del segle VI a.n.E. que els seus interessos comercials s’orientaren vers el rerepaís, seguint les vies fluvials de penetració, els rius Llobregat i l’Ebre.
El cas és que les comunitats locals costaneres, amb les quals els grecs començaven a relacionar-se i establir aliances, continuaren vivint enganxades al seu bagatge cultural i a la rusticitat tradicional dels habitatges del bronze final. Inicialment es van mostrar refractàries als nous costums i formes de vida associats a l’urbanisme, l’arquitectura en pedra i l’ús de tovots. La situació que trobaren els fundadors d’Emporion a la seva arribada es mantingué amb poques variacions fins a la darreria del segle VI a.n.E. segons es desprèn de la dípolis —ciutat doble— d’Ullastret, Illa d’en Reixac i Puig de Sant Andreu, situada al cor del Baix Empordà, construïda pels volts del 530 a.n.E. directament sobre les restes de les antigues cabanes.
 |
 |
 |
|
Principals ètnies iberes de Catalunya |
Turó del Montgrós, el Brull | Empúries |