Els fossats inundables
A finals del segle V i començament de la centuria següent la fortificació adquirí l’imponent aspecte que mantingué fins el darrer moment i que en part ofereix avui al públic. Durant l’època ibèrica plena –Vilars III (450/425-350 a.n.E.) i Vilars IV (350-325 a.n.E.)–, va experimentar successives transformacions que afectaren especialment les defenses, amb la construcció del gran fossat inundable, les escarpes paramentades i l’accés fortificat que permetia travessar-lo i accedir a la porta nord, al mateix temps que en l’interior del recinte es bastia la gran cisterna-pou. En l’actualitat, treballem amb l’hipòtesi que la construcció d’un primer fossat s’inicies coincidint amb l’entrada en funcionament de la porta nord.
El fossat correspon a la tipologia d’un fossat inundable, excavat en el terreny argilós d’una plana al·luvial i és molt més ample que profund. L’amplada, prenent les mides en el fons entre les escarpes, oscil·la entre 13 i 25 metres i la fondària entre -4’60 i -5’80 metres en relació amb el punt zero, que coincideix aproximadament amb la cota actual dels camps de cultiu, poc més de 1 metre pel damunt de la superficie antiga que envoltava el fossat. El fons es pla en el costat nordest, est, sudest i sud, mentres que en l’occidental un cavalló o espina dorsal el parteix pel mig originant una fossa doble; és a dir dos fosses, l’exterior de les quals està compartimentada en, al menys, dues grans basses que assoleixen la màxima fondària. L’escarpa interna, totalment paramentada, presenta l’aspecte d’un falsa doble terrassa, la superior definida per un potent mur contruït amb rasa de fonamentació i la inferior constituida per un parament atalussat de gruix irregular que folra el retall del terreny natural; en ocassions s’ha adossat un mur de reforç i s’observen nombroses reparacions; l’escarpa exterior està formada per un talús de terra amb la base reforçada per un mur de característiques molt variables, fruit de diferents refeccions, al llarg de tot el recorregut.
Els sediments reduïts dipositats en el fons del fossat, formats en condicions anaeròbiques, no ofereixen dubtes sobre el seu caràcter inundable. El curs d’aigua que circula al nord de la fortalesa, l’actual fondo de l’Aixaragall, alimentava el fossat i indirectament la cisterna-pou; les primeres estimacions dels recursos hídrics de la conca, règim de precipitacions i escolament, asseguren un cabal suficient, afavorit per les condicions climàtiques més humides de l’època. No sabem encara per on entrava l’aigua al fossat; presumiblement ho faria pel nord, canalitzada de manera que l’embocadura no s’exposés a empassar-se les possibles rubinades o crescudes sobtades, i inundaria el fons en direcció sudoest on les basses de la fossa externa la retindrien en èpoques de sequera.
El fossat de la fortalesa d’Arbeca, per les seves característiques (inundabilitat, dimensions, doble fossa i basses, accés fortificat), pel fet d’haver estat excavat en la seva totalitat i per la qualitat de la informació obtinguda és únic en el món ibèric i s’ha convertit en un punt de referència per als estudis d’arquitectura militar, al temps que en un atribut més de la singularitat de la fortalesa. Desconeguts en el món ibèric fins fa pocs anys, en l’actualitat han estat identificats i sondejats fossats en oppida ibèrics com La Picola (Santa Pola, Alacant), el Turó del Montgrós (El Brull, Barcelona) o Montlaurès i Pech Maho, els dos darrers a l’Aude, França. En l’àrea ilergeta s’han excavat fossats en Carrasumada (Torres de Segre) i Estinclells (Verdú), dos assentaments emplaçats en punts elevats i amb defenses de barrera, és a dir, que protegien el costat vulnerable, però observacions geomorfològiques sobre el terreny i fotografia aèria permeten afirmar que els fossats serien freqüents en les fortificacions ilergetes sempre que la situació els fes aconsellables.