El camp frisó

Aquest element és el més singular i emblemàtic de la Fortalesa durant la primera edad del ferro. El camp frisó o chevaux-de-frise consisteix en una extensió determinada al voltant de la fortificació sembrada de pedres clavades dretes. Les lloses, de 90-110 cm. de mitjana es col·locaven al terra falcades amb pedres petites per asegurar l’estabilitat i fermesa i es disposaven a portell, les primeres a tocar del mur. S’ha descobert quasi dos centenars de pedres al sud i a l’oest, encara que amb tota probabilitat envoltaven tota la Fortalesa, deixant lliure l’accés a la porta est. L’estat de conservació és esplèndid i no s’ha observat cap pedra caiguda d’antic; les destruccions són recents, provocades pels treballs agrícoles, o degudes a la construcció del fossat. Serà impossible per aquesta raó conèixer-ne l’amplària original del camp frisó. L’adossament de paraments a la muralla i a les torres va anul·lar les més properes i l’excavació del fossat ibèric en destruí la majoria; en definitiva, les pedres dretes s’han conservat únicament en la franja compresa entre la muralla i l’escarpa, en el bastiment de la qual es van reutilitzar pedres dels chevaux-de-frise. La construcció del camp frisó correspon al funcionament del segon parament i el primer folrre de les torres, en temps de Vilars I.

Els chevaux-de-frise, coneguts als hillforts (poblats fortificats) d’Escòcia, Gal·les, Irlanda i la península Ibèrica, se situen davant de les muralles, a les zones de més fàcil arribada dels atacants i on les defenses eren més vulnerables, i sovint es combinen amb fossats. S’ha dit que estaven destinats a protegir dels atacs de sorpresa i frontals dels escamots de genets i dels guerrers a peu i, fins i tot, dels carros de guerra, com és el cas de les defenses del campament aqueu descrit per Homer, on les estaques de fusta apuntades se situen dins del fossat. A la Fortalesa dels Vilars, la situació a peu de murs i torres i davant d’un recinte imponent, amb portes que no fan més d’un metre d’ample, obliga a reflexionar una mica més sobre la seva peculiar utilitat. S’ha de tenir present que l’estretor de les portes impediria prendre-la mitjançant un assalt llampec i que tot l’espai ocupat per les pedres clavades es troba dins de l’àrea de foc, és a dir, batuda amb precisió pels dards, les llances i les fletxes dels defensors. Per això, les úniques opcions atacants eren llançar fletxes incendiàries des de lluny i intentar calar foc a l’interior o arriscar-se amb escales a intentar saltar el mur. En aquest supòsit, els chevaux-de-frise sí dificultarien, i molt, l’acostament ràpid dels infants portadors d’escales. En realitat, anul·lada la possibilitat de sorpresa pel camp frisó, la potent muralla torrejada i les petites i ben defensades portes la farien inassequible a qualsevol tropa enemiga amb l’armament de l’època. Defensar el territori, les collites, els ramats i també el prestigi podia obligar-los a sortir i presentar batalla, però, derrotats o impotents, en el seu interior se sentirien tan segurs com l’assenyat Polidamant, incapaz de convèncer Hèctor, arrossegat pel seu destí tràgic a morir al camp de batalla, de romandre sota la protecció de les muralles troianes (Ilíada XVIII, 273-283).

La fortalesa preibèrica ha de ser interpretada en funció de conceptes com defensa passiva, efecte dissuasiu i hipertrofia d’un sistema defensiu que, a més de l’eficàcia militar, volia escenificar el centre de poder d’un cabdill.

L’excepcionalitat de les pedres clavades de la Fortalesa arbequina rau en la seva antiguitat i la seva ubicació geogràfica. Els assentaments més propers amb estructures similars es troben al sud de França, a Pech Maho (Sigean, Aude). A Catalunya i la vall de l’Ebre, segons fotografies de les antigues excavacions de J. Cabré, se’n coneix un únic exemple a Cabezo de Alcalá (Azaila, Terol) i és més modern. Els chevaux-de-frise dels Vilars han fet qüestionar la cronologia, el model difusionista a partir d’un suposat origen en les estacades de fusta centreeuropees i la funcionalitat, tradicionalment interpretada com una defensa anticavalleria. Per aquest motiu, són un dels elements més emblemàtics de la fortificació, alhora que un misteri que deixa sense resposta el motiu de la construcció o l’origen d’aquest tipus d’estructura defensiva. De moment, en coneixem la utilitat, però no sabem d’on va sorgir la idea de la seva construcció ni perquè en època ibèrica es deixà de considerar una defensa útil.