La Fortalesa i la guerra ibèrica

Panoràmica de la Fortalesa des de l'oest amb la vall de l'Aixaragall al fons (2008)

Al llarg de quatre-cents anys la Fortalesa va experimentar profundes modificacions que reflecteixen una diferent concepció del sistema defensiu i a la vegada enriqueixen i qüestionen la visió actual sobre la guerra ibèrica. La fortalesa dels segles VIII, VII i VI a.n.E. ha de ser interpretada en funció de conceptes com defensa passiva, efecte dissuasori i escenografia del poder. Camp frisó, muralla torrejada i porta única, molt estreta i protegida, materialitzen una concepció estàtica de la defensa ajustada a la guerra tribal, heroica o gentilícia que té per protagonistes petits contingents de guerrers amb una panòplia limitada que prefereixen atacar en ràtzies i, en les grans ocasions, lluitar en formació en batalles a camp obert, sempre lluny dels murs i renunciant a l’assalt de les fortificacions.

La Fortalesa dels segles V i IV a.n.E. sembla continuar responent a una concepció passiva de la defensa, basada en el caràcter inexpugnable del recinte. Conceptualment un fossat és tan senzill com una barricada o un simple mur i el fossat arbequí, malgrat la seva espectacularitat, no pareix haver tingut un paper diferent al que tenia segles abans el camp frisó, és a dir, disminuir el risc d’un atac inesperat i multiplicar l’eficàcia de la muralla, provocant un fort impacte psicològic sobre l’enemic davant de qui s’alçaria magnificada. També la porta nord, un angost passadís que podia defensar-se lateral i zenitalment i obligava l’enemic a recorre’l indefens en fila índia, fa pensar en uns defensors atrinxerats, incapacitats per a sortir al contraatac, però segurs sota la protecció del seus murs. La diversitat del sistema obliga, però, a introduir tres consideracions molt importants.

La primera, assumir la complexitat de la guerra ibèrica amb anterioritat i independència de l’arribada de la poliorcètica hel·lenística –conjunt de tècniques i disposicions destinades a l’expugnació o defensa de places fortes- i la maquinària d’atac que es desenvolupa a Sicília i Macedònia no abans de la primera meitat del segle IV a.n.E. La Fortalesa demostra que no cal esperar els temps hel·lenístics i la Segona Guerra Púnica per veure aplicats conceptes racionals com “defensa organitzada en profunditat” o “compartimentació de la defensa”.

La segona, acceptar, en contra del tòpic, l’existència de setge en la guerra ibèrica. No ens referim al setge formal concebut en termes hel·lenístic, amb enginys de setge i assalt i artilleria (torres i rampes mòbils, ariets coberts, catapultes llançadores de pedres i fletxes…), sinó al setge o bloqueig per a aconseguir la rendició de les fortificacions per aferrissament, estratagema, traïció interior, fam i sed o desànim, i si es presentava l’oportunitat,

fins i tot la pressa per assalt. Un setge que podia fer efectiu un contingent enemic de forces reduïdes encerclant completament la fortalesa o limitant-se a fortificar un campament davant de l’accés nord per a bloquejar-lo i on s’acumularien els queviures necessaris per mantenir-lo i que proporcionaria el territori ocupat i saquejat. La construcció del pou-cisterna a l’interior del recinte reflecteix la gravetat de l’amenaça sentida pels defensors que volen assegurar l’aiguada. Mentres el fossat, la muralla torrejada i les estretes portes la defensen d’un assalt, el pou-cisterna assegura a la Fortalesa la resistència a un bloqueig o setge.

Finalment, la tercera, admetre l’aparició d’un nou model de defensa activa, agressiva, mòbil, que contemplés sortides, contraatacs, suggerida per l’accés nord. De fet la porta respon canònicament a la defensa estàtica, concentració del major potencial defensiu (torre buida, bastió, andador damunt de la muralla i la porta…) sobre un estret passadís d’una dotzena de metres de llargària, però la concepció de la rampa fortificada que salva la doble línia de grans fossats, a més de monumentalitzar la façana sense debilitar la porta, introdueix elements radicalment nous. La defensa està concebuda com la disposició d’obstacles successius i el conjunt de disposicions estructurals adoptades i llur distribució espacial orientades a impedir que una penetració per sorpresa no qüestioni el conjunt o que la pèrdua d’un punt no impedeixi la defensa d’altres. I encara més, la rampa fortificada, convertida en una autèntica de barbacana ofereix un espai més que suficient per concentrar un estol de guerrers i organitzar una sortida en tromba. Protegits de l’assalt pel fossat, la muralla torrejada i l’estretor de la porta i en condicions de resistir un bloqueig aprovisionats pel pou-cisterna, la rampa barbacana feia possible el contraatac.