Arquitectura, defensa i aigua

En aquest moment, tant el que podem afirmar com el que encara només intuïm ens porten a creure que l’abastiment d’aigua dels fossats i l’arquitectura militar s’imbriquen formant part d’un mateix sistema davant de l’accés fortificat a la porta nord. L’aigua, clau en la defensa perquè el fossat inundable contribueix a fer inexpugnables les muralles i a proveir el pou, s’incorpora a l’arquitectura del poder amb un plus d’eficàcia militar i també d’escenografia, i magnifica el seu valor emblemàtic i identitari. L’espectacular rampa, defensada pels murs laterals i els fossats travessers, és la solució genial que millor encarna aquesta eficaç polivalència en què es fonen aspectes funcionals i simbòlics: salva el fossat, monumentalitza l’accés a la fortalesa sense afeblir la porta, funciona com una contramuralla, allarga i compartimenta la defensa i permet el contracop.

El sistema de fossats s’alimentaria de l’aigua de superfície, aflorada o de retorn subalvi del curs de l’antic torrent de l’Aixaragall mitjançant alguna desviació hidràulica i alguna comporta que permetria obrir i tancar a voluntat la circulació de l’aigua. Els fossats estarien comunicats entre ells i el primer fossat asseguraria per infiltració lateral la recàrrega del pou central. La renovació i la filtració evitarien problemes d’anòxia i de contaminació des del fossat i assegurarien la qualitat de l’aigua del pou.

El que fins fa poc havia estat descrit com una cisterna, en realitat és un pou (CS-74) construït possiblement durant la primera meitat del segle IV a. de la n. e. (Vilars III), com testimonien l’estratigrafia i les importacions àtiques de figures roges i de vernís negre aparegudes al baixador (fig. 13, 1 i 2). De forma ovalada quasi arrodonida, de 6 per 7 m, un gruixut parament atalussat folra el retall excavat i un baixador en forma de rampa, graonada al final, permet accedir a la cota d’aigua. En el seu estat actual conserva una elevació màxima d’uns 5 m, que significarien aproximadament 7 m de fondària respecte al sòl hipotètic d’ús –no conservat– en l’interior del recinte.

Encara que no disposem de cap evidència, és molt possible que el pou estigués protegit per un sistema de coberta per mantenir neta l’aigua i evitar que la llum en facilités l’eutrofització, és a dir, la proliferació d’algues i microorganismes en detriment de la conservació. Sembla evident que l’estreta rampa o baixador no era apta per a animals i que la funció del pou no era proveir d’aigua unes bèsties que no tenien accés a l’interior del recinte. Disposem dels primers resultats de les analítiques efectuades per Ramon Julià (CSIC), Santi Riera (UB) i Andrés Currás (UB). Potser la dada més significativa és que no hi ha fongs copròfils, que indicarien descomposició de matèria orgànica, excrements; no hi ha aigües de tipus fecal, ni tan sols que semblin correspondre a l’escolament d’aigües pluvials de carrer. L’absència de diatomees i ostràcods –indicadors d’algues i de salinitat– s’atribueix al tipus de sediment, però la informació suggereix una aigua neta, sense gèrmens. És, doncs, compatible la idea que el pou estigués cobert, protegit de la llum, i que la filtració des del fossat garantís la renovació i evités problemes d’anòxia en l’aigua. En altres paraules, l’aigua seria apta per al consum humà. Una primera aproximació al volum d’aigua emmagatzemada en relació a la cota representada per la línia de carbonat càlcic sobre l’escarpa o el final del baixador al pou indica uns 160 m³, que serien suficients per abastir la població tancada l’interior més d’un any. El pou dels Vilars, per la seva amplada, fondària i característiques estructurals i constructives i tal com succeeix amb el fossat, és excepcional en el context ibèric, encara que formalment, tret del baixador, s'assembla a altres construccions ibèriques com les basses conegudes, per exemple, de Roques de Sant Formatge (Seròs), Gebut (Soses), el Pilaret de Santa Quitèria (Fraga), el tossal de les Tenalles (Sidamon), els Estinclells (Verdú) o Sant Antoni (Calaceit).

En relació amb el sistema defensiu, el veiem el pou com la constatació de la percepció d’una amenaça per part dels ocupants de la fortalesa, que volen disposar d’una reserva permanent d’aigua dins del recinte, malgrat disposar-ne a escassa distància, fins i tot a les basses i al propi fossat. No es tracta d’un bassa pluvial, es vol assegurar l’aiguada i, per aconseguir-ho, s’assumeix el cost d’una obra d’envergadura (proveïment de pedra i mà d’obra) i el sacrifici d’una superfície de quasi 200 m² de l’interior del recinte emmurallat. A més, el fet que sigui una construcció no visible des de l’exterior, l’exclou del discurs hiperbòlic de l’arquitectura del poder. Del pou central s’en desprén la gravetat del perill sentit i el desig de voler estar en condicions de resistir un setge o bloqueig. Sembla evident que no consideraven suficient l’efecte dissuasiu de les seves impressionants muralles i del fossat inundable contra una força enemiga disposada, sinó a assaltar-la, sí a assetjar-la.