Criteris i pautes

Criteris de presentació del conjunt arqueològic

Tractant-se d’un lloc pluriestratificat i profundament afectat per remocions agrícoles, especialment les fases més recents, decidir què i com es presentava exigia una profunda reflexió a partir del discurs interpretatiu que es volia comunicar, del respecte per totes les fases representades i de la necessitat de preservar àrees per la recerca futura. Si l’ocupació continuada del recinte al llarg de més de quatre cents anys i la consegüent superposició d’estructures constituïa una dificultat, el manteniment al llarg d’anys i segles de la mateixa disposició urbanística facilita la presentació i comprensió de la Fortalesa. Els criteris definits al Pla Director que, amb petits matisos, han inspirat l’actuació al llarg d’aquests anys han estat: 1) Presentar en extensió i no sobreposades les 5 fases, de Vilars 0 a IV. 2) Oferir al públic la contemplació d’espais i estructures “senceres”, és a dir, comprensibles. 3) Condicionar un recorregut de visita per la fortificació mantenint l’accés i el recorregut interior antics. 4) Conservar el testimoni central per visualitzar la superposició estratigràfica i la lectura diacrònica. 5) Recuperar el fossat. I 6) Assegurar zones de reserva científica.

La clau de l’èxit ha residit en una correcta zonificació de la presentació de les diferents fases, a partir del seu estat de conservació, de la significació i monumentalitat, de les àrees de reserva i de que no entorpís la visió i lectura del conjunt de la fortificació.

Criteris d’intervenció sobre el patrimoni

Des de l’aprovació del Pla Director Vilars 2000 (Lleida 2001), les diferents actuacions de consolidació, restauració, arranjament i musealització han estat precedides per l’aprovació per part de la Comissió Tècnica Territorial de la Direcció General del Patrimoni Cultural, SSTT de Cultura de Lleida, dels corresponents projectes executius. La Fortalesa dels Vilars ha estat objecte d’un seguiment continuat i escrupolós per part de la Comissió que, entre 1996 i 2011, ha informat 16 expedients. Lògicament, determinats aspectes del Pla Director, com el dimensionament del fossat i, en conseqüència, la ubicació de determinats equipaments, o capítols, com el pla d’etapes o la memòria valorada, han estat superats pels resultats o el pas del temps.

El model de presentació respon als plantejaments garantistes i preservacionistes d’una tradició normativa i legislativa que remunta al menys a les cartes de restauració de Venecia 1964 i Roma 1972 i 1987; s’ajusta a la seva condició de BECIN i el que estableixen la Ley 16/1985 de 25 de junio del Patrimonio Histórico Español (BOE de 29 de junio de 1985), en particular, l’article 39, i la Llei 9/1993 de 30 de setembre del Patrimoni Cultural Català (DOGC 1807 de 11 d’octubre de 1993); i és conseqüent amb el criteri de valorar l’autenticitat i la potència empàtica de lo real, traslladant les restitucions a l’àmbit de les noves tecnologies i a l’espai dels museus i els centres d’interpretació. Tot això vol dir que es continuen mantenint els conceptes i els criteris d’intervenció sobre el patrimoni (documentació, fidelitat/rigor, conservació individualitzada de les estructures i respecte de les lleis d’estratigrafia arquitectònica i de lligada, distinció entre original i afegit, reversibilitat, prevenció, consolidació i manteniment, restauració i restitució de volums). 

El desenvolupament del projecte, el volum i l’aprofundiment de l’actuació sobre el jaciment, la intervenció musealitzadora i l’experiencia acumulada al llarg d’aquest anys han posat a prova l’equilibri, sempre buscat i respectat, entre garantir la pervivència sense modificar la morfologia i les exigències de la socialització.

En aquesta línia, el desenvolupament del Pla Director –excavació, conservació, musealització- aprofundeix en la idea que és l’ús social el que dona sentit a la intervenció d’acord amb els nous textos legals i les recomanacions internacionals Cartes de Lausana 1990, Malta 1992 i Cracòvia 2000. Així, alguns dels criteris abans esmentats s’han matisat o modificat, cas del morter emprat en la remunta dels murs de mamposteria i del tractament i finalització de les “corones” dels murs per evitar “l’efecte pla” i aconseguir impermeabilitzar-les afegint morter mixt, o del massissat interior a base de “matxaca” quan es tracta d’estructures de gran volum, o les rèpliques en formigó tenyit dels tovots. I així també s’han incorporats dos nous conceptes d’actuació sobre les restes: un d’aplicació excepcional, l’eliminació del testimoni, encara que té un precedent en la supressió de les restes del forn, situat a l’est de la porta nord, l’any 2007; i l’altre, també força rar, el desmuntatge i refecció de murs desplomats.

Fins ara, l’actuació necessària sobre estructures degradables i summament vulnerables per garantir la conservació i fer possible una presentació intel·ligible ha exigit actuacions decidides sobre els talussos, la fossa doble, cavalló i vores de les basses. Tant o més impacte visual tenen altres intervencions com l’efectuada sobre la contraescarpa, la consolidació i recobriment del testimoni, l’adequació del recorregut de visita amb la instal·lació d’elements mobles com la passarel·la, les escales, el mirador sobre el pou, les peces d’acer com a paviment del recorregut, o els faristols d’informació i els focus d’il·luminació. La reflexió ens porta a considerar si la contaminació visual que provoca la intervenció, no contradiu la proposta d’empatitzar amb el públic, de submergint-lo en el temps, a través de la “ruïna original” i la “intervenció mínima” sense modificar la morfologia. Entenem que aquest tipus d’actuacions en l’interior del recinte es poden considerar acabades i, en qualsevol cas, creiem que, al menys fins ara, la potència i rotunditat formal de la Fortalesa és capaç d’absorbir-la sense desnaturalitzar el seu significat.